22 d'octubre de 2015
NETS I POLITS
Diuen els creients que cal anar ben net i polit quan un nen fa la primera comunió. Així mateix hi hauriem d'anar aquells que pretenem fer una república nova. Per decència. Malauradament em temo que no serà així. Ni per uns ni pels altres, ni molt menys pels líders que haurien d'encapçalar les converses per formar govern.
Els recents escorcolls a la seu nacional de CDC manades per un jutje del Vendrell no ajuden gens a l'entesa. I no perquè s'hi vagi amb prejudicis sino perquè és com allò de la dona del Cèsar que a banda de ser-ho ha de semblar-ho. I veritablement no ho sembla. Jo tampoc vull fer cap prejudici i fins que no hi hagi sentències no s'ha d'acusar ningú ni demanar responsablilitats penals. Però em costa creure que un jutge envïi a la garjola preventivament algú sense indicis fonamentats. Altra cosa seria prevaricar.
Però una cosa són les responsabilitats penals i una altra les polítiques. Algú es creu que hi trobaran res? Però no perquè hagin tingut temps suficient per destruir proves sino perquè el finançament irregular o l'enriquiment il.lícit no deixa rastres si es fa ben fet. Quan sento les explicacions que fan uns i altres per defensar-se de les acusacions o de les investigacions me'n faig creus que diguin que ja se'ls ha auditat pel dret i pel revés i des de fa anys. Com si els pagaments, comissioins, agraïments pecuniaris, etc., s'entreguessin al tribunal o a la sindicatura de comptes com qualsevol altre apunt comptable. Quins pebrots, quina cara més dura.
Ja fa massa temps que les sospites se centren en el finançament irregular de CDC i al marge de tornar els diners del Palau de la Música, que està molt bé, no s'ha depurat cap responsabilitat política, excepte l'Oriol Pujol i perquè l'afectava directament i va dimitir. El President diu que segueix confiant en els seus. Carai. Si després de temes com els del Palau, Pretòria, ITV i d'altres no té prou exemples per desconfiar almenys una mica i regenerar estructures, vol dir que no hi ha voluntat per fer-ho. En una empresa quan un s'equivoca se'l corregeix, adverteix i/o amonesta. Si la cosa continua se l'acomiada i si no s'actua l'acomiadat és el responsable directe. Doncs que s'apliquin el remei. I no parlem ja de si per comptes d'un error parlem de fotre els dits a la caixa.
Tothom és necessari però ningú imprescindible i menys si comença a identificar-se'l amb el joc brut. I si tan necessari s'és que si falta s'acaba tot, que si és la imatge internacional, etc, etc, etc, doncs fundem la república i que el posin de cap de la diplomàcia home i a obrir cancelleries arreu del món. I si no, com deia el gran Capri: "...que fagi de xofer, que a mi m'és igual". Però això hauria de ser un mateix que ho veiés.
Mentre tot això està passant, he escoltat per boca del President que la seva candidatura i posterior investidura és tan lícita com el no suport de la CUP. Té raó perquè així ho van proposar ambdues formacions abans de les eleccions. Uns tenen una legitimació d'1.6 milions de vots i els altres de 350000. Però ambdós igual de lícits. Per tant ens trobem en un atzucac que ens aboca a noves eleccions a no ser que algú trobi una fórmula màgica més pròpia de la xistera d'un mag que no pas de la lògica dels pactes post-electorals. Aquest escenari no és per sé dolent. És evident que ambdues formacions se'n ressentirien però a banda d'una més que probable devallada de la participació no crec que els resultats fossin massa diferents als actuals. Així doncs fóra possible que es repetís la mateixa situació que ara. I així fins a l'infinit o fins que la gent se'n cansés i votessin altres opcions. I llavors sí que bona nit i tapat i fins d'aquí 300 anys més. En conseqüència cal evitar una nova elecció.
Així doncs, què fem? De moment esperar i mentre esperem, per no avorrir-nos netejem, fem dissabte. I aquí és on més m'identifico amb la gent de la CUP. Però no del tot i al següent paràgraf ho explicaré. Hi ha temps fins el 9 de gener del 16 per escollir president. Calma. Que parlin del què, com i quan i del qui ja veurem. Fiem-ho a la sol.lució imaginativa, coral, simfònica, a capel.la o com sigui. Jo proposo que amb la Grossa de Cap d'any qui tregui número i sèrie s'endugui els calers i la presidència. Almenys serà algú que no s'haurà finançat irregularment ni enriquit il.lícitament. Us sembla prou imaginativa?
Per anar acabant i després de l'estirabot que acabo de plantejar diré que tan sectari és qui s'entesta en un nom com a condició sine qua non com qui, esclau de les seves paraules i només per no trair llur electorat es nega a recolzar-lo, però en canvi en recolzarien un altre de la mateixa candidatura àdhuc del mateix partit. Tot plegat fa riure. Riure per no plorar.
dijous, 22 d’octubre del 2015
diumenge, 11 d’octubre del 2015
11 d'octubre de 2015
ELECCIONS VEÏNES
El títol de la present ja us donarà una idea de per on aniran els trets. Alguns de vosaltres, dels pocs que em llegireu ja haureu endevinat la meva opinió respecte de les properes eleccions del 20 de desembre al Congreso de los diputados. El que pretenc doncs no és pas justificar-me ni convèncer ningú sinó raonar un posicionament que em sembla, com no, del tot coherent.
La premissa és: A les eleccions de president d'escala del n° 40 del carrer del Rec hi voten els veïns del n°42? No. Per quin motiu hauriem de votar els catalans a les Corts del veí? Sota el meu punt de vista cap.
Qualsevol justificació per participar en una elecció aliena em sona a excusa. O alguna cosa pitjor, avarícia, mamar de la mamella de l'assignació pressupostària. Des del dia que es van anunciar i dic anunciar perquè es va fer en el decurs d'una entrevista televisiva al president espanyol, no he sentit una sola veu de cap representant polític d'aquí que avali la meva tesi. Bé, una sí, la de l'Anna Gabriel de la Cup. Ni representants d'Erc ni de CdC han mostrat cap intenció de no presentar-s'hi. Estaré equivocat? Seré un antisistema? M'hauré convertit en en un gos-flauta o iaio-flauta? Doncs no, ni tinc gos ni toco la flauta ni encara he arribat a la categoria de iaio.
A les eleccions del 27S gairebé 2 milions sobre 4 milions i escaig de votants van votar per la independència del seu país. I molts que no van poguer votar per impediment del Estado, unes 1500000 persones residents a l'exterior, que segons la tendència també haurien mostrat el seu vot favorable. Tota aquesta gent ha parlat clar. Ja ha fet la ruptura de facto de l'estat espanyol. Què haurien d'anar a fer a la cambra de representants d'un país que ja no senten com a seu?
Si amb això no n'hi hagués prou, hem de saber que les 4 circunscripcions catalanes que aporten el 16% de població, el 20% de pib i bla, bla, bla, només tenen el 13,4% de representació parlamentària. O sigui d'un parlament de 350 escons només 47 pertoquen a Catalunya. Amb aquestes xifres em pregunto què carai hem d'influir? Si som i serem una minoria estructural!!!!! O és que volem ser un cop més la frontissa transaccional per anar aconseguint les engrunes per l'autonomia endèmica? Que no home, que no. Que ja no va d'això!
Finalment, heu pensat en la força que tindria davant la comunitat internacional que 2.5 milions de persones no participessin en les eleccions? Seria brutal. Arabé, hi ha qui diu que el risc que es corre fent-ho d'aquesta menera és aportar un graner de vots al C's-PP-PSOE. És cert, i què? Quin problema hi ha? Quina diferència hi ha en tenir 47 diputats indepes en el millor dels casos? Què se suposa que farien, a part de cobrar? No nois, no. Siguem seriosos i coherents. On cal influir ara és al Parlament nostre i a les cancelleries europees, al Vaticà, a Israel, a USA, a la Xina i al Japó. A Madrid només hem d'anar-hi a negociar les condicions de la ruptura i això no es fa anant a pidolar a cap parlament estranger. Això és fer el ridícul.
Acabo. Només entendria que un bloc independentista de consens i unitari presentés una candidatura per visualitzar el màxim possible d'escons buits. Fins a 47 com a topall és clar. Recollir les actes de diputat prometent la Constitución per imperatiu legal i no ocupant els escons. A l'estil d'Herri Batasuna de la millor època. Amb tot, continuo pensant que no anar-hi té molta més força. Però, és clar, això té costos econòmics i no sé si els professionals del tema estarien disposats a renunciar-hi.
ELECCIONS VEÏNES
El títol de la present ja us donarà una idea de per on aniran els trets. Alguns de vosaltres, dels pocs que em llegireu ja haureu endevinat la meva opinió respecte de les properes eleccions del 20 de desembre al Congreso de los diputados. El que pretenc doncs no és pas justificar-me ni convèncer ningú sinó raonar un posicionament que em sembla, com no, del tot coherent.
La premissa és: A les eleccions de president d'escala del n° 40 del carrer del Rec hi voten els veïns del n°42? No. Per quin motiu hauriem de votar els catalans a les Corts del veí? Sota el meu punt de vista cap.
Qualsevol justificació per participar en una elecció aliena em sona a excusa. O alguna cosa pitjor, avarícia, mamar de la mamella de l'assignació pressupostària. Des del dia que es van anunciar i dic anunciar perquè es va fer en el decurs d'una entrevista televisiva al president espanyol, no he sentit una sola veu de cap representant polític d'aquí que avali la meva tesi. Bé, una sí, la de l'Anna Gabriel de la Cup. Ni representants d'Erc ni de CdC han mostrat cap intenció de no presentar-s'hi. Estaré equivocat? Seré un antisistema? M'hauré convertit en en un gos-flauta o iaio-flauta? Doncs no, ni tinc gos ni toco la flauta ni encara he arribat a la categoria de iaio.
A les eleccions del 27S gairebé 2 milions sobre 4 milions i escaig de votants van votar per la independència del seu país. I molts que no van poguer votar per impediment del Estado, unes 1500000 persones residents a l'exterior, que segons la tendència també haurien mostrat el seu vot favorable. Tota aquesta gent ha parlat clar. Ja ha fet la ruptura de facto de l'estat espanyol. Què haurien d'anar a fer a la cambra de representants d'un país que ja no senten com a seu?
Si amb això no n'hi hagués prou, hem de saber que les 4 circunscripcions catalanes que aporten el 16% de població, el 20% de pib i bla, bla, bla, només tenen el 13,4% de representació parlamentària. O sigui d'un parlament de 350 escons només 47 pertoquen a Catalunya. Amb aquestes xifres em pregunto què carai hem d'influir? Si som i serem una minoria estructural!!!!! O és que volem ser un cop més la frontissa transaccional per anar aconseguint les engrunes per l'autonomia endèmica? Que no home, que no. Que ja no va d'això!
Finalment, heu pensat en la força que tindria davant la comunitat internacional que 2.5 milions de persones no participessin en les eleccions? Seria brutal. Arabé, hi ha qui diu que el risc que es corre fent-ho d'aquesta menera és aportar un graner de vots al C's-PP-PSOE. És cert, i què? Quin problema hi ha? Quina diferència hi ha en tenir 47 diputats indepes en el millor dels casos? Què se suposa que farien, a part de cobrar? No nois, no. Siguem seriosos i coherents. On cal influir ara és al Parlament nostre i a les cancelleries europees, al Vaticà, a Israel, a USA, a la Xina i al Japó. A Madrid només hem d'anar-hi a negociar les condicions de la ruptura i això no es fa anant a pidolar a cap parlament estranger. Això és fer el ridícul.
Acabo. Només entendria que un bloc independentista de consens i unitari presentés una candidatura per visualitzar el màxim possible d'escons buits. Fins a 47 com a topall és clar. Recollir les actes de diputat prometent la Constitución per imperatiu legal i no ocupant els escons. A l'estil d'Herri Batasuna de la millor època. Amb tot, continuo pensant que no anar-hi té molta més força. Però, és clar, això té costos econòmics i no sé si els professionals del tema estarien disposats a renunciar-hi.
dissabte, 12 de setembre del 2015
12 setembre de 2015
GLÒRIES CATALANES... I no és una plaça
Ja està. Ja l'hem petada un cop més. Hem passat un altra Diada monumental. I ja en van quatre. Avui ens toca descansar i gaudir de les imatges d'ahir per alimentar una mica l'ego que darrerament estava una mica perjudicat.
La reflexió d'avui és un homenatge. Per això el títol. No fa referència a la plaça, malgrat que també n'és protagonista i per segon any consecutiu. Tampoc és un Gloria in excelsis deo. No.
Glòries catalanes són els centenars de milers de persones que van assistir a la Meridiana des d'arreu del pais.
Glòries són els centenars de voluntaris que van donar-ho tot per a què el resultat fos el que va ser.
Glòries són els responsables d'àrea, en especial els de la P i la Q perquè són els meus, que tan bona coordinació van fer.
Glòries són també els responsables de cada tram que des de bon matí estaven sobre el terreny treballant. I els voluntaris que els ajudaven.
Podria continuar però seria llarguíssim. Sí que vull peró recordar la territorial emissora que ens va ajudar en tot moment i va aportar una magnífica mulassa, uns gegants i una colla vella de castellers dignes d'un bravo de platea del Liceu. És clar, "som la vella" em deien. Gràcies gent de Valls i de la comarca de l'Alt Camp. Ens retrobarem a la calçotada que hem deixat pendent.
Per acabar aquest homenatge una confessió de caire personal. El sotasignant no és persona de llagrima fàcil. No ho ha estat mai tot i emocionar-se com la majoria. Ahir, tot i haver d'estar pendent al carril del punter, etc., hi va haver dos moments per mi molt especials. Un, quan el meu fill gran va acostar-se a saludar-me amb una estelada lligada al coll. He procurat no alliçonar-lo en temes polítics, de fet té 21 anys i ja en fa 14 que no vivim junts, per tant poc puc haver-li inoculat cap virus catalanobacillus-independentis.
I l'altre, poc abans de les cinc de la tarda quan el carril de via lliure estava ben net de gent, la nostra flamat locutora esperonava la gent amb el crit de guerra i - in de - independència i la gent shi afegia com una sola veu. No us podeu imaginar com des de la meva posició privilegiada al mig del carril de la via i amb la marquesina a un cantó i la coberta voledissa del hub disseny, altrament conegut com la grapadora, se sentien aquells clams. com reverberava en so estereofònic!!! Mai uns crits tan familiars per mi m'havien fet estremir d'aquella manera.
Potser això que diré no és políticament correcte ni convenient hores d'ara, però allò que diuen que no es tracta de sentiments... No és el meu cas. Jo, almenys, no necessito cap més raó.
Au, fins la propera.
GLÒRIES CATALANES... I no és una plaça
Ja està. Ja l'hem petada un cop més. Hem passat un altra Diada monumental. I ja en van quatre. Avui ens toca descansar i gaudir de les imatges d'ahir per alimentar una mica l'ego que darrerament estava una mica perjudicat.
La reflexió d'avui és un homenatge. Per això el títol. No fa referència a la plaça, malgrat que també n'és protagonista i per segon any consecutiu. Tampoc és un Gloria in excelsis deo. No.
Glòries catalanes són els centenars de milers de persones que van assistir a la Meridiana des d'arreu del pais.
Glòries són els centenars de voluntaris que van donar-ho tot per a què el resultat fos el que va ser.
Glòries són els responsables d'àrea, en especial els de la P i la Q perquè són els meus, que tan bona coordinació van fer.
Glòries són també els responsables de cada tram que des de bon matí estaven sobre el terreny treballant. I els voluntaris que els ajudaven.
Podria continuar però seria llarguíssim. Sí que vull peró recordar la territorial emissora que ens va ajudar en tot moment i va aportar una magnífica mulassa, uns gegants i una colla vella de castellers dignes d'un bravo de platea del Liceu. És clar, "som la vella" em deien. Gràcies gent de Valls i de la comarca de l'Alt Camp. Ens retrobarem a la calçotada que hem deixat pendent.
Per acabar aquest homenatge una confessió de caire personal. El sotasignant no és persona de llagrima fàcil. No ho ha estat mai tot i emocionar-se com la majoria. Ahir, tot i haver d'estar pendent al carril del punter, etc., hi va haver dos moments per mi molt especials. Un, quan el meu fill gran va acostar-se a saludar-me amb una estelada lligada al coll. He procurat no alliçonar-lo en temes polítics, de fet té 21 anys i ja en fa 14 que no vivim junts, per tant poc puc haver-li inoculat cap virus catalanobacillus-independentis.
I l'altre, poc abans de les cinc de la tarda quan el carril de via lliure estava ben net de gent, la nostra flamat locutora esperonava la gent amb el crit de guerra i - in de - independència i la gent shi afegia com una sola veu. No us podeu imaginar com des de la meva posició privilegiada al mig del carril de la via i amb la marquesina a un cantó i la coberta voledissa del hub disseny, altrament conegut com la grapadora, se sentien aquells clams. com reverberava en so estereofònic!!! Mai uns crits tan familiars per mi m'havien fet estremir d'aquella manera.
Potser això que diré no és políticament correcte ni convenient hores d'ara, però allò que diuen que no es tracta de sentiments... No és el meu cas. Jo, almenys, no necessito cap més raó.
Au, fins la propera.
dissabte, 29 d’agost del 2015
29 d'agost de 2015
68+14
Ahir vaig assitir a la festa dels candidats de JxSí al Passeig de Lluís Companys, abans Salón de Víctor Pradera - ínclit falangista tradicionalista -. Quantes voltes dóna el món, oi?
El que volia dir és que al marge de l'acte en si mateix, i en el context d'una conversa de birra a la mà mentre escoltàvem algun dels intervinents, se'm va acudir expressar els meus dubtes entre donar suport a JxSí o a les CUP.
Què vaig dir!!!!! Les meves companyes de modesta "lluita" em van fer fotos i tot mentre jo aplaudia alguna intervenció de no recordo quin orador (deuria ser en Mas).
Avui, tot repassant algunes piulades per la xarxa m'he trobat amb l'enrenou que ha provocat en glamboy69, altrament conegut com Arqueòleg Glamurós a propòsit d'una afirmació que resumia en "Ali Baba i els 40.000 lladres". Aquest xicot de trajectòria més o menys incendiària a la xarxa des del seu blog a wordpress o des del seu compte de twiter, m'ha fet pensar i emprenyar. Quina dèria amb els de JxSí. Renoi quina manera més barroera d'aprofitar la intervenció de les forces d'ocupació a les seus de Catdem i CDC d'ahir. Per ell tots els que ahir érem a l'Arc del triomf som uns lladres o al menys ho som moralment. Inclús jo mateix!!!!!!! Doncs no rei. Més et valdria debatre amb un bon argumentari amb la gent de les CUP que si us descuideu gaire us fotran la poca parròquia que us queda. Però clar, això no us interessa. Us deu faltar discurs i raons.
Per si encara no m'havia convençut del tot, una altra piulada que m'ha remès a l'article de l'Eduard Voltas al Singular digital, del qual ara reprodueixo un paràgraf i que faig meu lletra a lletra, m'ha acabat de convèncer.
"Perquè crec que cal aconseguir una majoria molt contundent per saltar els obstacles que vindran a partir del 28S, i amb aquesta llista la majoria molt contundent és possible. Hi ha una altra llista independentista, plena de gent que admiro i respecto, però la meva opinió és que és millor 68+10 que 64+14. Crec que és hora de concentrar el vot i miro de ser conseqüent amb això, però no sortirà de la meva boca una mala paraula cap a l'altra llista ni els seus votants".
Així les coses, declaro que la meva aspiració és aconseguir el 68+14. Jo faré com l'Eduard i espero ferventment que molts altres també ho facin. I tan de bo els col.legues de les CUP-CC arribin al menys als 14 escons o més i esgarrapin allà on només hi ha odi visceral i sobretot enveja, molta enveja.
Noies, ja podeu esborrar la foto perquè ha perdut el morbo que podia tenir.
68+14
Ahir vaig assitir a la festa dels candidats de JxSí al Passeig de Lluís Companys, abans Salón de Víctor Pradera - ínclit falangista tradicionalista -. Quantes voltes dóna el món, oi?
El que volia dir és que al marge de l'acte en si mateix, i en el context d'una conversa de birra a la mà mentre escoltàvem algun dels intervinents, se'm va acudir expressar els meus dubtes entre donar suport a JxSí o a les CUP.
Què vaig dir!!!!! Les meves companyes de modesta "lluita" em van fer fotos i tot mentre jo aplaudia alguna intervenció de no recordo quin orador (deuria ser en Mas).
Avui, tot repassant algunes piulades per la xarxa m'he trobat amb l'enrenou que ha provocat en glamboy69, altrament conegut com Arqueòleg Glamurós a propòsit d'una afirmació que resumia en "Ali Baba i els 40.000 lladres". Aquest xicot de trajectòria més o menys incendiària a la xarxa des del seu blog a wordpress o des del seu compte de twiter, m'ha fet pensar i emprenyar. Quina dèria amb els de JxSí. Renoi quina manera més barroera d'aprofitar la intervenció de les forces d'ocupació a les seus de Catdem i CDC d'ahir. Per ell tots els que ahir érem a l'Arc del triomf som uns lladres o al menys ho som moralment. Inclús jo mateix!!!!!!! Doncs no rei. Més et valdria debatre amb un bon argumentari amb la gent de les CUP que si us descuideu gaire us fotran la poca parròquia que us queda. Però clar, això no us interessa. Us deu faltar discurs i raons.
Per si encara no m'havia convençut del tot, una altra piulada que m'ha remès a l'article de l'Eduard Voltas al Singular digital, del qual ara reprodueixo un paràgraf i que faig meu lletra a lletra, m'ha acabat de convèncer.
"Perquè crec que cal aconseguir una majoria molt contundent per saltar els obstacles que vindran a partir del 28S, i amb aquesta llista la majoria molt contundent és possible. Hi ha una altra llista independentista, plena de gent que admiro i respecto, però la meva opinió és que és millor 68+10 que 64+14. Crec que és hora de concentrar el vot i miro de ser conseqüent amb això, però no sortirà de la meva boca una mala paraula cap a l'altra llista ni els seus votants".
Així les coses, declaro que la meva aspiració és aconseguir el 68+14. Jo faré com l'Eduard i espero ferventment que molts altres també ho facin. I tan de bo els col.legues de les CUP-CC arribin al menys als 14 escons o més i esgarrapin allà on només hi ha odi visceral i sobretot enveja, molta enveja.
Noies, ja podeu esborrar la foto perquè ha perdut el morbo que podia tenir.
diumenge, 23 d’agost del 2015
23 d'agost de 2015
ESCALFAMENT PER L'ESPRINT
Tot esportista sap que per donar un bon rendiment en una prova necessita haver escalfat el seu cos i el seu cap.
Falta poc més d'un mes pel 27S i cal escalfar el motor per poder-li treure el màxim rendiment. Fins ara hem intentat carregar-nos de raons favorables al nostre propòsit. Diriem que hem alimentat l'argumentari, el discurs per nosaltres incontestable, la raó, en definitiva, el cap.
Però si volem que tot això tingui l'efecte pretès que no és un altre que guanyar folgadament les eleccions hem de saber fer arribar tot aquest pòsit aacumulat a qui més falta fa. En Mas diu que hem d'anar a convèncer els del SI/NO del 9N. Pot ser. I això com es fa? Jo més aviat penso que ara el que toca és tenir presència, parlar amb la gent de tu a tu. D'igual a igual. Que no ens vegin com gent somnia-truites, o pitjor, com sonats amb banyes i cua.
En aquest sentit vull citar le bona feina que tant des de les assemblees territorials i sectorials de l'anc i de la gent de Súmate s'ha fet. I ara no val a badar. Hem de continuar. Cal sortir al carrer, parlar amb la gent, repartir informació. I sobretot escoltar, deixar que la gent parli, s'expressi. Ningú canviarà el sentit del seu vot per una conversa de dos minuts o per llegir un panflet, però sí que potser els podem generar dubtes, fer-los pensar. D'això es tracta. Deixem-nos de tan twitter i facebook i trepitgem el carrer. Hi ha un sector molt important que no segueix les xarxes però també vota.
Per això es fa necessari que a part de la feina que modestament pugui fer cadascú, les candidatures JxSí i Cup, es deixin de grans actes, pensats només per exaltar la pròpia parròquia i sortir en el tall de x segons als telenotícies i es dediquin més a trepitjar carrer. Per sort tenim dades que ens indiquen on cal esmerçar els esforços, està força ben estudiat. Només cal que aquests que amb tanta il.lusió s'han apuntat a la llista surtin al carrer, seguin als bars, a les places i parlin i sobretot escoltin la gent. És més efectiu asseure's a parlar amb 7, 8, 10 o 30 persones que fer un gran acte multitudinari que només segueixen els ja convençuts.
Fa poc he pogut llegir una experiència de la campanya pel referèndum escocès i m'ha semblat molt interessant. Us adjunto l'enllaç a continuació:
http://www.vilaweb.cat/noticies/llicons-escoceses-per-a-la-campanya-del-27-s/
El nostre esprint passat per afinar les cordes vocals i sortir a xerrar amb la gent.
Som-hi!
ESCALFAMENT PER L'ESPRINT
Tot esportista sap que per donar un bon rendiment en una prova necessita haver escalfat el seu cos i el seu cap.
Falta poc més d'un mes pel 27S i cal escalfar el motor per poder-li treure el màxim rendiment. Fins ara hem intentat carregar-nos de raons favorables al nostre propòsit. Diriem que hem alimentat l'argumentari, el discurs per nosaltres incontestable, la raó, en definitiva, el cap.
Però si volem que tot això tingui l'efecte pretès que no és un altre que guanyar folgadament les eleccions hem de saber fer arribar tot aquest pòsit aacumulat a qui més falta fa. En Mas diu que hem d'anar a convèncer els del SI/NO del 9N. Pot ser. I això com es fa? Jo més aviat penso que ara el que toca és tenir presència, parlar amb la gent de tu a tu. D'igual a igual. Que no ens vegin com gent somnia-truites, o pitjor, com sonats amb banyes i cua.
En aquest sentit vull citar le bona feina que tant des de les assemblees territorials i sectorials de l'anc i de la gent de Súmate s'ha fet. I ara no val a badar. Hem de continuar. Cal sortir al carrer, parlar amb la gent, repartir informació. I sobretot escoltar, deixar que la gent parli, s'expressi. Ningú canviarà el sentit del seu vot per una conversa de dos minuts o per llegir un panflet, però sí que potser els podem generar dubtes, fer-los pensar. D'això es tracta. Deixem-nos de tan twitter i facebook i trepitgem el carrer. Hi ha un sector molt important que no segueix les xarxes però també vota.
Per això es fa necessari que a part de la feina que modestament pugui fer cadascú, les candidatures JxSí i Cup, es deixin de grans actes, pensats només per exaltar la pròpia parròquia i sortir en el tall de x segons als telenotícies i es dediquin més a trepitjar carrer. Per sort tenim dades que ens indiquen on cal esmerçar els esforços, està força ben estudiat. Només cal que aquests que amb tanta il.lusió s'han apuntat a la llista surtin al carrer, seguin als bars, a les places i parlin i sobretot escoltin la gent. És més efectiu asseure's a parlar amb 7, 8, 10 o 30 persones que fer un gran acte multitudinari que només segueixen els ja convençuts.
Fa poc he pogut llegir una experiència de la campanya pel referèndum escocès i m'ha semblat molt interessant. Us adjunto l'enllaç a continuació:
http://www.vilaweb.cat/noticies/llicons-escoceses-per-a-la-campanya-del-27-s/
El nostre esprint passat per afinar les cordes vocals i sortir a xerrar amb la gent.
Som-hi!
dimarts, 11 d’agost del 2015
10 d'agost de 2015
Qui paga mana
Si mirem el gràfic següent ens adonarem que el deute dels partis d'arrel catalana contraris a donar un sentit plebiscitari a les eleccions al Parlament del 27 de setembre és poc menys que impagable, ni tan sols amb un rescat de la troika.
Si parem atenció a Unió, a qui cal afegir uns 3 i escaig milions d'euros de deute corresponents a la part aliquota de la federació recentment trencada amb cdc, entendrem el perquè de l'interès de posicionar-se en la tesi de l'unionisme més caduc. 3/4 del mateix passa amb ICV. I amb algun matís també amb el PSC.
Cadascuna d'aquestes 3 formacions han optat pel mateix però arribant-hi per vies diferents:
Unió i l'etern pactisme amb el PP més recentralitzador a qui s'ofereix per recolzar i formar govern. Peix al cove de la pitjor espècie, perquè el peix només és per a ells. ICV difuminant-se amb Podemos i fent bandera d'una justícia social que sembla que vulguin capitalitzar. I el PSC amb el seu fAdArAlismA que només es creuen ells (sic. darreres declaracions de la jefa andalusa i del jefe Sánchez). Aquests darrers amb sobrada experiència en condonacions de deute -aquest era el matís-.
Així les coses, preguntem-nos qui són els creditors i la resposta és fàcil: CaixaBanc, Sabadell i BBVA(ex-Catalunya Caixa). Totes tres entitats que no es destaquen precisament per haver donat suport al seu Pais en el moment que està vivint.
La conclusió també és fàcil, almenys per un servidor. Vosaltres rebenteu el prUcés i allò del deute, res home..., ja ho trobarem... I ells, és clar, com que tampoc són tan sòmines com per no veure que amb l'assignació de los Presupuestos G. del Estado per número de representants i vots obtinguts no es menjaran un torrat, doncs a obeir i no mossegar la mà que els dóna de jalar.
Quin paper més galdós. Els quinta-columnistes sempre han estat l'avançada de les elits covardes que només els mou l'interès propi. Pena de la memòria d'en Carrasco i Formiguera, d'aquell PSUC del Toni Farrés i companyia i d'aquell PSC-Congrés d'abans de federar-se amb el PSOE.
Qui paga mana
Si mirem el gràfic següent ens adonarem que el deute dels partis d'arrel catalana contraris a donar un sentit plebiscitari a les eleccions al Parlament del 27 de setembre és poc menys que impagable, ni tan sols amb un rescat de la troika.
Si parem atenció a Unió, a qui cal afegir uns 3 i escaig milions d'euros de deute corresponents a la part aliquota de la federació recentment trencada amb cdc, entendrem el perquè de l'interès de posicionar-se en la tesi de l'unionisme més caduc. 3/4 del mateix passa amb ICV. I amb algun matís també amb el PSC.
Cadascuna d'aquestes 3 formacions han optat pel mateix però arribant-hi per vies diferents:
Unió i l'etern pactisme amb el PP més recentralitzador a qui s'ofereix per recolzar i formar govern. Peix al cove de la pitjor espècie, perquè el peix només és per a ells. ICV difuminant-se amb Podemos i fent bandera d'una justícia social que sembla que vulguin capitalitzar. I el PSC amb el seu fAdArAlismA que només es creuen ells (sic. darreres declaracions de la jefa andalusa i del jefe Sánchez). Aquests darrers amb sobrada experiència en condonacions de deute -aquest era el matís-.
Així les coses, preguntem-nos qui són els creditors i la resposta és fàcil: CaixaBanc, Sabadell i BBVA(ex-Catalunya Caixa). Totes tres entitats que no es destaquen precisament per haver donat suport al seu Pais en el moment que està vivint.
La conclusió també és fàcil, almenys per un servidor. Vosaltres rebenteu el prUcés i allò del deute, res home..., ja ho trobarem... I ells, és clar, com que tampoc són tan sòmines com per no veure que amb l'assignació de los Presupuestos G. del Estado per número de representants i vots obtinguts no es menjaran un torrat, doncs a obeir i no mossegar la mà que els dóna de jalar.
Quin paper més galdós. Els quinta-columnistes sempre han estat l'avançada de les elits covardes que només els mou l'interès propi. Pena de la memòria d'en Carrasco i Formiguera, d'aquell PSUC del Toni Farrés i companyia i d'aquell PSC-Congrés d'abans de federar-se amb el PSOE.
dimarts, 4 d’agost del 2015
4 d'agost de 2015
ESPAVILAR-SE TOCA, Coll...ns
Ahir el Presi va signar el decret de convocatòria de les eleccions al Parlament del 27 de setembre. Uffff. Primer pas superat. Segueix complint amb la paraula donada - i que duri -.
Des d'aquí vull llençar un prec, més aviat un renec per encoratjar la parròquia que noto una mica laxa, per dir-ho suaument.
Que pinta en Mas, fent una declaració institucional de de TV3? Si només la veu un 16% de l'audiència de televisió i a més, de gent ja convençuda. Convoca una roda de prensa noi, que a tu no et fa por i sortirà per tot arreu!!! Per postres, i gairebé contra-programant-se ells mateixos, treuen en Junqui en una entrevista al cap de l'oposició. Bona estratègia recontrac...
Ai nois, sembleu beneits. No heu entès encara que la batalla es lliurarà a l'àrea metropolitana de BCN i a la pròpia ciutat, així com també a d'altres grans i mitjans nuclis de l'entorn de la capital? Doncs no perdeu el temps, home i afineu millor la punteria.
Però la clau de volta de tot plegat no està a la mà d'aquesta genteta. No. Està en cadascun de nosaltres. Ja us ho vaig dir fa unes setmanes en aquesta arenga que us torno a recordar:
Toca arremangar-se, sortir al carrer, al metro, al bus, als mercats, a la sortida de missa (bé si algú hi vol entrar que ho faci). A parlar amb la gent. Però no a Sarrià, Gràcia, Sants, Olot, Vic, Berga o Figueres, on òbviament també cal fer-hi presència, sino al Baix Llobregat, a Ciutat Vella, a Sant Martí, al Barcelonès nord, etc., etc., etc.
Així doncs, gent de la base de cdc, erc, cup, anc, òmnium, súmate, procés, latinos.cat, @siambnosaltres, etc., ara no n'hi ha prou de pagar les quotes. Tampoc haver-se apuntat a la Meridiana. Cal sortir a parlar amb la gent. No cal convèncer-los, n'hi ha prou amb despertar-los dubtes, fer-los pensar. Aproparnos-hi amb bona disposició. Tenim el millor producte i només ens cal vendre'l amb una mica de gràcia. Repartiu fulletons que n'hi ha de molt diversos i molt ben fets. Regaleu merxandatge, bolis, pins, post-its, enganxines, imans per la nevera. És una bona manera d'apropar-se a la gent. El què us peti, però feu alguna cosa!!!
Ens manquen 1/2 milió de vots. Anem a buscar-los. Estan molt a prop. Si no ho fem perdrem i passarà una generació sencera o més fins que ho poguem tronar a provar. Ho deixareu escapar?
Au, fins aviat.
ESPAVILAR-SE TOCA, Coll...ns
Ahir el Presi va signar el decret de convocatòria de les eleccions al Parlament del 27 de setembre. Uffff. Primer pas superat. Segueix complint amb la paraula donada - i que duri -.
Des d'aquí vull llençar un prec, més aviat un renec per encoratjar la parròquia que noto una mica laxa, per dir-ho suaument.
Que pinta en Mas, fent una declaració institucional de de TV3? Si només la veu un 16% de l'audiència de televisió i a més, de gent ja convençuda. Convoca una roda de prensa noi, que a tu no et fa por i sortirà per tot arreu!!! Per postres, i gairebé contra-programant-se ells mateixos, treuen en Junqui en una entrevista al cap de l'oposició. Bona estratègia recontrac...
Ai nois, sembleu beneits. No heu entès encara que la batalla es lliurarà a l'àrea metropolitana de BCN i a la pròpia ciutat, així com també a d'altres grans i mitjans nuclis de l'entorn de la capital? Doncs no perdeu el temps, home i afineu millor la punteria.
Però la clau de volta de tot plegat no està a la mà d'aquesta genteta. No. Està en cadascun de nosaltres. Ja us ho vaig dir fa unes setmanes en aquesta arenga que us torno a recordar:
https://youtu.be/R4-cCYVzL2U
Toca arremangar-se, sortir al carrer, al metro, al bus, als mercats, a la sortida de missa (bé si algú hi vol entrar que ho faci). A parlar amb la gent. Però no a Sarrià, Gràcia, Sants, Olot, Vic, Berga o Figueres, on òbviament també cal fer-hi presència, sino al Baix Llobregat, a Ciutat Vella, a Sant Martí, al Barcelonès nord, etc., etc., etc.
Així doncs, gent de la base de cdc, erc, cup, anc, òmnium, súmate, procés, latinos.cat, @siambnosaltres, etc., ara no n'hi ha prou de pagar les quotes. Tampoc haver-se apuntat a la Meridiana. Cal sortir a parlar amb la gent. No cal convèncer-los, n'hi ha prou amb despertar-los dubtes, fer-los pensar. Aproparnos-hi amb bona disposició. Tenim el millor producte i només ens cal vendre'l amb una mica de gràcia. Repartiu fulletons que n'hi ha de molt diversos i molt ben fets. Regaleu merxandatge, bolis, pins, post-its, enganxines, imans per la nevera. És una bona manera d'apropar-se a la gent. El què us peti, però feu alguna cosa!!!
Ens manquen 1/2 milió de vots. Anem a buscar-los. Estan molt a prop. Si no ho fem perdrem i passarà una generació sencera o més fins que ho poguem tronar a provar. Ho deixareu escapar?
Au, fins aviat.
dilluns, 20 de juliol del 2015
20-7-15
El panorama es va aclarint. Avui s'ha presentat en societat la llista unitària pel 27S. Ja té nom que no és gaire però és més que res. Junts Pel Sí. No em desagrada. El seu cap de llista, en Raul Romeva, ha fet un discurs concís i acurat on ha definit un full de ruta que és tota una declaració d'intencions. Destacaria els perquè que ell ha centrat, entre d'altres, en actuacions immediates en casos d'emergència social, mesures contra la pobresa energètica, en favor de la segona oportunitat, en la protecció pública en qüestions sanitàries i educacionals per tothom i sense exclusions.
Però no eren els de Cat Si Que Es Pot els garants de tot això? No era aquesta la llista d'en Mas? La que li garantiria poguer seguir retallant i robant? Es veu que no. Ves per on hem descobert un candidat que juga fort i amb ple coneixement en terreny "social". Aprofitem-lo, ells de moment no en tenen cap.
Entretant els adversaris de l'esquerra "social" signaven el pacte per les eleccions espanyoles, apèndix del que ja van suscriure per les catalanes, que ha de garantir el canvi constitucional que permeti el dret a decidir dels catalans. Carai quin gran projecte. Hem retrocedit a l'abril de l'any passat quan 3 disputats del Parlament de Catalunya van anar a Las Cortes a demanar poguer fer un referèndum. Però calla, no era l'Herrera un d'aquests 3 diputats? Potser és que no ho recorda. I clar, d'artista convidat ha vingut en Pablo Iglesias a dir-los que recolzarà que els catalans puguin decidir. Que encara no sap com, que és difícil però que bla, bla, bla. Que trist veure na Dolors, en Joan Coscubiela, en Nuet, etc., fent de palmeros d'aquest virrei que sembla el conde-duque de Olivares d'infausta memòria.
No entenen que molts ja hem marxat. Que només ens interessa el com fer més planera aquesta marxa. Com ho fem per no perdre massa llançols en aquesta bugada. Que no ens importa una merda qui vagi el primer o el darrer. Només sabem que ja estem caminant cap on volem anar i que ningú ens entabanarà amb suposades dreceres que només ens condueixen al punt de partida, o fins i tot més lluny del nostre objectiu.
I ara, comença la campanya. Ens bombardejaran, espero que només de forma metafòrica. Per tant a pencar. Els de la base a fer el què ens toca. Sortir al carrer, fer-nos visibles, explicar a qui se'ns acosti, convidar tothom a compartir un projecte, aquest si que és revolucionari. I els de dalt a fer kilòmetres i dir les coses pel seu nom. Aprofitem-nos d'en Romeva i amaguem el president. Això els descolocarà. Hauran de batre's amb un adversari que és dels "seus" i que té un producte millor. Dissenyeu una campanya intel·ligent, repartiu-vos el territori amb seny. Ara tenim gairebé tots els trunfos a la mà per satisfer tot l'espectre electoral. Aprofiteu-ho i guanyem. I on no es pugui arribar sempre ens quedarà la CUP. No confongueu l'adversari.
El panorama es va aclarint. Avui s'ha presentat en societat la llista unitària pel 27S. Ja té nom que no és gaire però és més que res. Junts Pel Sí. No em desagrada. El seu cap de llista, en Raul Romeva, ha fet un discurs concís i acurat on ha definit un full de ruta que és tota una declaració d'intencions. Destacaria els perquè que ell ha centrat, entre d'altres, en actuacions immediates en casos d'emergència social, mesures contra la pobresa energètica, en favor de la segona oportunitat, en la protecció pública en qüestions sanitàries i educacionals per tothom i sense exclusions.
Però no eren els de Cat Si Que Es Pot els garants de tot això? No era aquesta la llista d'en Mas? La que li garantiria poguer seguir retallant i robant? Es veu que no. Ves per on hem descobert un candidat que juga fort i amb ple coneixement en terreny "social". Aprofitem-lo, ells de moment no en tenen cap.
Entretant els adversaris de l'esquerra "social" signaven el pacte per les eleccions espanyoles, apèndix del que ja van suscriure per les catalanes, que ha de garantir el canvi constitucional que permeti el dret a decidir dels catalans. Carai quin gran projecte. Hem retrocedit a l'abril de l'any passat quan 3 disputats del Parlament de Catalunya van anar a Las Cortes a demanar poguer fer un referèndum. Però calla, no era l'Herrera un d'aquests 3 diputats? Potser és que no ho recorda. I clar, d'artista convidat ha vingut en Pablo Iglesias a dir-los que recolzarà que els catalans puguin decidir. Que encara no sap com, que és difícil però que bla, bla, bla. Que trist veure na Dolors, en Joan Coscubiela, en Nuet, etc., fent de palmeros d'aquest virrei que sembla el conde-duque de Olivares d'infausta memòria.
No entenen que molts ja hem marxat. Que només ens interessa el com fer més planera aquesta marxa. Com ho fem per no perdre massa llançols en aquesta bugada. Que no ens importa una merda qui vagi el primer o el darrer. Només sabem que ja estem caminant cap on volem anar i que ningú ens entabanarà amb suposades dreceres que només ens condueixen al punt de partida, o fins i tot més lluny del nostre objectiu.
I ara, comença la campanya. Ens bombardejaran, espero que només de forma metafòrica. Per tant a pencar. Els de la base a fer el què ens toca. Sortir al carrer, fer-nos visibles, explicar a qui se'ns acosti, convidar tothom a compartir un projecte, aquest si que és revolucionari. I els de dalt a fer kilòmetres i dir les coses pel seu nom. Aprofitem-nos d'en Romeva i amaguem el president. Això els descolocarà. Hauran de batre's amb un adversari que és dels "seus" i que té un producte millor. Dissenyeu una campanya intel·ligent, repartiu-vos el territori amb seny. Ara tenim gairebé tots els trunfos a la mà per satisfer tot l'espectre electoral. Aprofiteu-ho i guanyem. I on no es pugui arribar sempre ens quedarà la CUP. No confongueu l'adversari.
dilluns, 13 de juliol del 2015
13 de juliol de 2015
DIA DE ST. ENRIC PER RECORDAR
Avui a la cimera de Palau sembla que s'aclareixen dubtes de cara a la tan denostada per uns i desitjada per altres llista unitària que aplegui el sector indepe el dia 27 de setembre, si finalment el presi convoca les eleccions al Parlament.
Ja era hora.
Han passat vuit mesos des d'aquell 9 de novembre que havia de ser i no va ser, però que a més d'un ens va fer trempar. 8 mesos no és res, ni tan sols un embaràs, però en política és una barbaritat perquè ens apreta el dia a dia i hi ha qui té molta pressa i molt poca paciència. I a més els polítics són i ha de ser així, els artesans de la contradicció constant. Però un cop ens ho mirem en perspectiva ens adonarem que, d'acabar bé - i segur que si - hem anat cagant tramussos. No sé pas si és el millor escenari per aconseguir-ho. Però del que sí estic convençut és que mai com ara aquest escenari ens era tan propici, i caldria aprofitar-lo.
M'explico. I ho faré amb un raonament lògic, si si, de la lògica que estudiàvem quan anàvem a l'escola:
Plebiscit = Si o No // Eleccions Autonòmiques = Diferents opcions polítiques (partits)
Per tant una elecció al Parlament NO és un plebiscit. Però, si aconseguim polaritzar l'elecció en dos blocs esdevindrà clarament en una bipolarització amb algun matís que àdhuc ens pot convenir fins i tot. En conseqüència assimilable al plebiscit imprescindible per a què tingui validesa en els estaments que ens hauran de reconèixer com a subjecte sobirà.
Més lògica. Si la llei d'Hont prima els blocs més potents per un tema de proporcionalitat i de concentració de vots, seria lògic pensar que seria més fàcil sumar abans amb UNA llista indepe unitària contra diversos partits unionistes que no pas anant cadascú per la seva banda.
I ara el matís que apuntava abans, les CUP. Vist que no hi ha manera que se sumin a la llista unitària, cosa absolutament normal i respectable, aprofitem en benefici propi aquesta disfunció a la lògica del paràgraf anterior. I fem-ho amb un altre raonament lògic:
CUP = Anticapitalistes indepes//Podem+etc = No se sap què No indepes però no està clar.
Llavors aconseguim la quadratura del cercle:
ERCDCiGENTNORMAL contra PPPSCC's (que no aniran junts, eh!)
CUP contra PodemEtc.
Continuem amb els mateixos 2 blocs que es complementen i retroalimenten; un més moderat (socialdemòcrata-liberalconservador) i l'altre més d'esquerra radical. Ens va a favor que la CUP jugui a la lliga de Podem perquè li restarà vots i no sumaria si s'integrés a la llista transversal. Per entendre'ns uns juguen per una plaça de Champions League i els altres per obtenir plaça d'Europa League.
Conclusió, llista collage i CUP es complementen. Doncs ajudem la CUP perque després seran imprescindibles.
Però això ja serà un altre dia. Avui tocava parlar del com. I és possible. Si no la caguen ho tenim bé. Un altre dia parlarem del què.
APA SIAU.
Avui a la cimera de Palau sembla que s'aclareixen dubtes de cara a la tan denostada per uns i desitjada per altres llista unitària que aplegui el sector indepe el dia 27 de setembre, si finalment el presi convoca les eleccions al Parlament.
Ja era hora.
Han passat vuit mesos des d'aquell 9 de novembre que havia de ser i no va ser, però que a més d'un ens va fer trempar. 8 mesos no és res, ni tan sols un embaràs, però en política és una barbaritat perquè ens apreta el dia a dia i hi ha qui té molta pressa i molt poca paciència. I a més els polítics són i ha de ser així, els artesans de la contradicció constant. Però un cop ens ho mirem en perspectiva ens adonarem que, d'acabar bé - i segur que si - hem anat cagant tramussos. No sé pas si és el millor escenari per aconseguir-ho. Però del que sí estic convençut és que mai com ara aquest escenari ens era tan propici, i caldria aprofitar-lo.
M'explico. I ho faré amb un raonament lògic, si si, de la lògica que estudiàvem quan anàvem a l'escola:
Plebiscit = Si o No // Eleccions Autonòmiques = Diferents opcions polítiques (partits)
Per tant una elecció al Parlament NO és un plebiscit. Però, si aconseguim polaritzar l'elecció en dos blocs esdevindrà clarament en una bipolarització amb algun matís que àdhuc ens pot convenir fins i tot. En conseqüència assimilable al plebiscit imprescindible per a què tingui validesa en els estaments que ens hauran de reconèixer com a subjecte sobirà.
Més lògica. Si la llei d'Hont prima els blocs més potents per un tema de proporcionalitat i de concentració de vots, seria lògic pensar que seria més fàcil sumar abans amb UNA llista indepe unitària contra diversos partits unionistes que no pas anant cadascú per la seva banda.
I ara el matís que apuntava abans, les CUP. Vist que no hi ha manera que se sumin a la llista unitària, cosa absolutament normal i respectable, aprofitem en benefici propi aquesta disfunció a la lògica del paràgraf anterior. I fem-ho amb un altre raonament lògic:
CUP = Anticapitalistes indepes//Podem+etc = No se sap què No indepes però no està clar.
Llavors aconseguim la quadratura del cercle:
ERCDCiGENTNORMAL contra PPPSCC's (que no aniran junts, eh!)
CUP contra PodemEtc.
Continuem amb els mateixos 2 blocs que es complementen i retroalimenten; un més moderat (socialdemòcrata-liberalconservador) i l'altre més d'esquerra radical. Ens va a favor que la CUP jugui a la lliga de Podem perquè li restarà vots i no sumaria si s'integrés a la llista transversal. Per entendre'ns uns juguen per una plaça de Champions League i els altres per obtenir plaça d'Europa League.
Conclusió, llista collage i CUP es complementen. Doncs ajudem la CUP perque després seran imprescindibles.
Però això ja serà un altre dia. Avui tocava parlar del com. I és possible. Si no la caguen ho tenim bé. Un altre dia parlarem del què.
APA SIAU.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)