diumenge, 24 de setembre del 2017

12è ROUND-part I

M'agrada la boxa. I a aquest esport tantes vegades mal entès es pot guanyar als punts o per knock out (KO). La situació que estem vivint darrerament em recorda aquest esport.
Hom diria que els partidaris de la Catalunya sobirana guanyen de carrer, però als punts, perquè tenen la raó, al menys la seva raó. Però em temo que res no és tan senzill. Els partidaris de l'estatus quo, al menys, no ho creuen i el Estado no ho permet i pressiona per arribar al knock out.

No vull entretenir-me en disquisicions filosòfico-político-sentimentals de la qüestió. Sabeu sobradament a quin púgil donto soport. El què sí que m'interessa és expressar el què, sota el meu punt de vista, ha dut a no haver resolt encara l'atzucac en que s'ha convertit el combat sobre aquest quadrilàter que té forma de pell de brau.

Seguint l'analogia que feia al principi, els combats de boxa acostumen a durar 15 assalts de 3 minuts. El nostre deu anar pel 12è round. Això és un gran èxit per l'aspirant que està resistint l'embat del contrincant. Val a dir que el mèrit és haver arribat fins aquí donada la diferència de forces, doncs s'enfronten un púgil de pes super-walter contra tot un pes pesant i la diferència de pegada és considerable.
Total que el campió està molt enfadat i està desfermant tot un seguit de cops desesperats per knoquejar l'adversari. Per tant, en qualsevol moment es pot produir el cop definitiu que faci besar la lona l'aspirant i el que és pitjor, el deixi tan malmès, tan "grogui" que no pugi tornar a pujar al ring en molt de temps.

I doncs, què es pot fer? Només hi ha dues opcions. Abandonar tirant la tovallola o aguantar l'embestida alguns assalts més. I què convé més des del punt de vista de l'aspirant?

La meva modesta opinió, gens experta en gairebé res, és que ara no es pot llençar la tovallola. Penso que si es comença, si es llença un repte, si vas al combat, has d'estar prou preparat per guanyar-lo, com a mínim acabar-lo decentment. Has d'haver entrenat prou com per tenir possibilitats d'assolir el ceptre del campió. I em temo que és precisament això el que no s'ha fet prou bé.

No vull allargar-me gaire en legitimitat versus legalitat. En greuges versus insolidaritat. En raó versus imposició. En sentiments d'una banda o de l'altre. Perque portem massa temps marejant la perdiu els de cada una de les cantonades del ring i tots poden trobar els seus arguments i tots segons el prisma amb que es mirin són respectables. Per mi tot és molt més senzill, es tracta d'un combat desigual on el campió nega el dret de l'aspirant a reivindicar-se i optar al campionat. I l'aspirant aprofita tots els subterfugis, les escletxes, els cops, alguns baixos, els badaments de l'àrbitre que val a dir que és jutge i part i l'embadocament dels jutges de ring que no saben com reaccionar. Però en realitat l'aspirant no s'ha preparat prou per guanyar el campionat. Tot s'ha fiat a una entesa més aviat tàctica i per tant feble i al que jo em permeto anomenar efecte Balboa, el poltre italià. O sigui fiar-ho tot a l'embranzida del cor i esperar que l'honra de l'honor i l'ascendència que això produeix en el públic fidel es mimetitzi i per extenció convenci propis i extranys i sigui suficient com per assolir l'èxit i l'anelada victòria del cinturó de campió.

Així doncs em temo que amb l'efecte Balboa no n'hi haurà prou. Per tant s'haurà de perseverar i entrenar-se millor. La tàctica a seguir ja són figues d'un altre paner. A l'esport com a l'empresa i en gairebé tots els ordres de la vida, per assolir l'objectiu cal preparació, determinació i lideratge. Quan alguna d'aquestes peces trontolla cal canviar-la. I no passa res, només són instruments per arribar a l'objectiu. Però el com ja no només és cosa meva sino de tot l'equip.

Ara doncs, a acabar el round amb la major dignitat possible.



diumenge, 20 de novembre del 2016

TREMPERA MATINERA

Expressió catalana que explica la pressió i enduriment del penis després d'unes hores de son i que obliga al propietari a apressar-se a miccionar.

Aquesta és l'expressió que em ve al cap quan reflexiono sobre la situació política del pais.

Fa ja uns quans anys que Catalunya viu immersa en una voràgine de canvi empesa indubtablement per la força de la seva gent. Aquesta empenta ha donat un resultat clar a les darreres eleccions al Parlament amb una majoria clara favorable a la independència i un mandat per fer la feina que calgui per aconseguir-la.

Això vol dir que la pressió popular ha passat la pilota per a què el govern aconsegueixi el major gol de la història.

Sé que el temps previst de la legislatura no ha acabat. El partit encara s'està jugant. però tinc la sensació que estem/estan perdent el temps i no s'acaba de rematar, ni tan sols no aconseguim/aconsegueixen obrir el marcador. Tot i que la jugada era clara i el passi era ja mig gol.

La trempera no és de veritat, és només matinera, o sigui, com glossava la Trinca, "de pixera..."

Si no, que algú m'expliqui com s'ha avançat en aspectes capitals com els tributs, la defensa, la inteligència, el finançament, les infraestructures, les prestacions socials, els programes de desenvolupament econòmic per a gent jove, la gestió de les universitats, les duanes, les relacions internacionals, la lluita contra l'amenaça terrorista, etc., etc., etc.

Ja imagino que moltes coses són i han de ser dutes amb la màxima discreció. Però, caram, és que ni s'esmenten. Senzillament no se'n parla, no existeixen.

I no em puc creure que no hi hagi res previst. Espero que al menys hi hagi un pla secret, secretíssim, per tenir liquidesa i poguer pagar els funcionaris quan calgui. Algú haurà previst com finançar tota la despesa que representarà posar un pais en marxa. Perquè de moment, no veig cap campanya que animi a ningú a pagar els seus impostos a l'Agència Tributària de Catalunya.

Sí, hi ha rumors, que si els israelians, que si els alemanys... Res clar. I com que no hi ha res clar, els d'enfront estan la mar de bé amb els seus estirabots i el seus tribunals d'exepció. I nosaltres amb les nostres armes:  l'estelada, les paradetes, les declaracions. És evident que estem en clar desaventatge per negociar res. I que ningú no ho dubti que caldrà negociar. És obvi. Magrat no agradi i no els agradi haurà de ser així per força.

Nosaltres, de moment, anem amb la nostra bandereta, amb les nostres intervencions més o menys agudes al Congreso, amb els nostres tweets, blogs, tertúlies, paradetes i manifestacions. Amb les nostres baralles fratricides per qualsevol "xominada". Trempera de pixera que desapareix tan bon punt miccionem. Els arbres no ens deixen veure el bosc.

En fi, poseu-vos les piles. Teniu un mandat inequívoc. Compliu-lo. Feu la feina i feu-la bé. Deixeu-vos de marejar la perdiu i aneu al gra perquè a nosaltres se'ns està esgotant la munició i ara ja és la vostra hora. Desobeiu si cal, que cal!!!! No es pot anar a l'era i no sortir-ne amb pols. Però quan ho feu, que sigui per alguna raó de més pes que per cremar unes fotos del borbó, penjar unes estelades als ajuntaments o posar unes urnes de brometa, carai!!! Si esteu disposats a que us inhabilitin uns tribunals que no reconeixem, si fins i tot esteu disposats a passar una temporada a l'ombra -i el vostres càrrecs i el nostre mandat us ho exigeix- feu-ho per coses amb transcendència. Per exemple per quedar-vos la clau de la caixa. I no us veig amb prou trempera per res d'això.

Així doncs si s'afluixa quan pixeu, o us la talleu o us preneu una barrufina que us l'espavili. Que la trempera matinera esdevingui permanent.


diumenge, 3 de gener del 2016

3 de gener de 2016

PETITES REFLEXIONS, SENSACIONS I CONCLUSIONS

Ja tenim decisió. No tindrem govern presidit per Mas que és igual a dir que si no hi ha un miracle - espero que no - hi haurà eleccions el proper mes de març.

Ben mirat, tot i el desencís, desil.lusió, angoixa, ràbia i tot el que volgueu, no és un escenari tan fosc com sembla a primer cop d'ull.

La CUP-CC s'ha mantingut ferma en el seu plantejament inicial de no investir Mas. I ho trobo admirable. No ho comparteixo perquè sóc dels que pensa que encara que no ens agradi a molts és un actiu necessari pel teixit a qui representa i pel seu valor de reconeixement fora del petit ecosistema en el què vivim. No ens enganyem, no aconseguirem el nostre propòsit sense el gruix de centralitat que recentment ha vist la llum i ha trobat el camí bo cap a la sobirinia plena.

No vull fer cap escarni però la meva admiració esdevé estupefacció quan veig que tot se circumscriu al QUI. Tots plegats s'han omplert la boca amb el què, el com, el quan, que si fer cau i net, que si justícia social, etc. Fals. Si no, per quins set sous neguen Mas però  accepten qualsevol altre? Llavors diuen que ha de ser de consens. Vaja home. Doncs bé,  en Rull, en Turull, na Munté, Corominas, Rigau, Gordó... Son de consens? Tots aquests anavenen a la llista de Junts pel sí. Aquests no representen els dimonis de CDC? Suposo que sabeu que el president és l'únic càrrec del govern que ha de ser electe. O sigui, no pot ser-ho qualsevol, com sí que ho poden ser els consellers. Per tant ha de ser algú de la llista.

Precisament aquí és on trobo que rau la principal contradicció. Que no em parlin de coherència perquè no la trobo per enlloc. Entendria que fessin el seu anti-Mas extensiu a anti-CDC. I que consti que per mi ha estat una sorpresa perquè no m'ho esperava. És clar que com a spin doctor no em guanyaria la vida.

La conclusió que en trec de tot plegat és, al marge que els catalans no sabem fer-ho fàcil, és que el millor escenari comença ara. Ja sabem qui és qui i què vol cadascú. Em sap greu perquè qui hi sortirà guanyant es En Comú Podem i encara me'n sap més perquè en Duran té de nou un salvavides completament gratis. Per això cal no defallir i creieu-me indepes, no erreu el tret, perdó, el vot. Malauradament ens cal un govern per anar allà o volem. Tant de bo no ens fes falta perquè voldria dir que la revolució tan anhelada per alguns ja estaria en marxa. Ara per ara no és així.

En fi, any nou vida nova diuen oi? Doncs som-hi que no ha estat res. La gent sabrà què ha de fer, tots sense excepció, Mas inclòs, JxSí inclòs, ERC inclosa i sobretot CUP-CC inclosa. I si no és que potser no toca. I qui em vulgui entendre ja sabrà què vull dir.

Salut patriotes.

dijous, 22 d’octubre del 2015

22 d'octubre de 2015

NETS I POLITS

Diuen els creients que cal anar ben net i polit quan un nen fa la primera comunió. Així mateix hi hauriem d'anar aquells que pretenem fer una república nova. Per decència. Malauradament em temo que no serà així. Ni per uns ni pels altres, ni molt menys pels líders que haurien d'encapçalar les converses per formar govern.

Els recents escorcolls a la seu nacional de CDC manades per un jutje del Vendrell no ajuden gens a l'entesa. I no perquè s'hi vagi amb prejudicis sino perquè és com allò de la dona del Cèsar que a banda de ser-ho ha de semblar-ho. I veritablement no ho sembla. Jo tampoc vull fer cap prejudici i fins que no hi hagi sentències no s'ha d'acusar ningú ni demanar responsablilitats penals. Però em costa creure que un jutge envïi a la garjola preventivament algú sense indicis fonamentats. Altra cosa seria prevaricar.

Però una cosa són les responsabilitats penals i una altra les polítiques. Algú es creu que hi trobaran res? Però no perquè hagin tingut temps suficient per destruir proves sino perquè el finançament irregular o l'enriquiment il.lícit no deixa rastres si es fa ben fet. Quan sento les explicacions que fan uns i altres per defensar-se de les acusacions o de les investigacions me'n faig creus que diguin que ja se'ls ha auditat pel dret i pel revés i des de fa anys. Com si els pagaments, comissioins, agraïments pecuniaris, etc., s'entreguessin al tribunal o a la sindicatura de comptes com qualsevol altre apunt comptable. Quins pebrots, quina cara més dura.

Ja fa massa temps que les sospites se centren en el finançament irregular de CDC i al marge de tornar els diners del Palau de la Música, que està molt bé, no s'ha depurat cap responsabilitat política, excepte l'Oriol Pujol i perquè l'afectava directament i va dimitir. El President diu que segueix confiant en els seus. Carai. Si després de temes com els del Palau, Pretòria, ITV i d'altres no té prou exemples per desconfiar almenys una mica i regenerar estructures, vol dir que no hi ha voluntat per fer-ho. En una empresa quan un s'equivoca se'l corregeix, adverteix i/o amonesta. Si la cosa continua se l'acomiada i si no s'actua l'acomiadat és el responsable directe. Doncs que s'apliquin el remei. I no parlem ja de si per comptes d'un error parlem de fotre els dits a la caixa.

Tothom és necessari però ningú imprescindible i menys si comença a identificar-se'l amb el joc brut. I si tan necessari s'és que si falta s'acaba tot, que si és la imatge internacional, etc, etc, etc, doncs fundem la república i que el posin de cap de la diplomàcia home i a obrir cancelleries arreu del món. I si no, com deia el gran Capri: "...que fagi de xofer, que a mi m'és igual". Però això hauria de ser un mateix que ho veiés.

Mentre tot això està passant, he escoltat per boca del President que la seva candidatura i posterior investidura és tan lícita com el no suport de la CUP. Té raó perquè així ho van proposar ambdues formacions abans de les eleccions. Uns tenen una legitimació d'1.6 milions de vots i els altres de 350000. Però ambdós igual de lícits. Per tant ens trobem en un atzucac que ens aboca a noves eleccions a no ser que algú trobi una fórmula màgica més pròpia de la xistera d'un mag que no pas de la lògica dels pactes post-electorals. Aquest escenari no és per sé dolent. És evident que ambdues formacions se'n ressentirien però a banda d'una més que probable devallada de la participació no crec que els resultats fossin massa diferents als actuals. Així doncs fóra possible que es repetís la mateixa situació que ara. I així fins a l'infinit o fins que la gent se'n cansés i votessin altres opcions. I llavors sí que bona nit i tapat i fins d'aquí 300 anys més. En conseqüència cal evitar una nova elecció.

Així doncs, què fem? De moment esperar i mentre esperem, per no avorrir-nos netejem, fem dissabte. I aquí és on més m'identifico amb la gent de la CUP. Però no del tot i al següent paràgraf ho explicaré. Hi ha temps fins el 9 de gener del 16 per escollir president. Calma. Que parlin del què, com i quan i del qui ja veurem. Fiem-ho a la sol.lució imaginativa, coral, simfònica, a capel.la o com sigui. Jo proposo que amb la Grossa de Cap d'any qui tregui número i sèrie s'endugui els calers i la presidència. Almenys serà algú que no s'haurà finançat irregularment ni enriquit il.lícitament. Us sembla prou imaginativa?

Per anar acabant i després de l'estirabot que acabo de plantejar diré que tan sectari és qui s'entesta en un nom com a condició sine qua non com qui, esclau de les seves paraules i només per no trair llur electorat es nega a recolzar-lo, però en canvi en recolzarien un altre de la mateixa candidatura àdhuc del mateix partit. Tot plegat fa riure. Riure per no plorar.

diumenge, 11 d’octubre del 2015

11 d'octubre de 2015

ELECCIONS VEÏNES

El títol de la present ja us donarà una idea de per on aniran els trets. Alguns de vosaltres, dels pocs que em llegireu ja haureu endevinat la meva opinió respecte de les properes eleccions del 20 de desembre al Congreso de los diputados. El que pretenc doncs no és pas justificar-me ni convèncer ningú sinó raonar un posicionament que em sembla, com no, del tot coherent.

La premissa és: A les eleccions de president d'escala del n° 40 del carrer del Rec hi voten els veïns del n°42? No. Per quin motiu hauriem de votar els catalans a les Corts del veí? Sota el meu punt de vista cap.

Qualsevol justificació per participar en una elecció aliena em sona a excusa. O alguna cosa pitjor, avarícia, mamar de la mamella de l'assignació pressupostària. Des del dia que es van  anunciar i dic anunciar perquè es va fer en el decurs d'una entrevista televisiva al president espanyol, no he sentit una sola veu de cap representant polític d'aquí que avali la meva tesi.  Bé, una sí, la de l'Anna Gabriel de la Cup. Ni representants d'Erc ni de CdC han mostrat cap intenció de no presentar-s'hi. Estaré equivocat? Seré un antisistema? M'hauré convertit en en un gos-flauta o iaio-flauta? Doncs no, ni tinc gos ni toco la flauta ni encara he arribat a la categoria de iaio.

A les eleccions del 27S gairebé 2 milions sobre 4 milions i escaig de votants van votar per la independència del seu país. I molts que no van poguer votar per impediment del Estado, unes 1500000 persones residents a l'exterior, que segons la tendència també haurien mostrat el seu vot favorable. Tota aquesta gent ha parlat clar. Ja ha fet la ruptura de facto de l'estat espanyol. Què haurien d'anar a fer a la cambra de representants d'un país que ja no senten com a seu?

Si amb això no n'hi hagués prou, hem de saber que les 4 circunscripcions catalanes que aporten el 16% de població, el 20% de pib i bla, bla, bla, només tenen el 13,4% de representació parlamentària. O sigui d'un parlament de 350 escons només 47 pertoquen a Catalunya. Amb aquestes xifres em pregunto què carai hem d'influir? Si som i serem una minoria estructural!!!!! O és que volem ser un cop més la frontissa transaccional per anar aconseguint les engrunes per l'autonomia endèmica? Que no home, que no. Que ja no va d'això!

Finalment, heu pensat en la força que tindria davant la comunitat internacional que 2.5 milions de persones no participessin en les eleccions? Seria brutal. Arabé, hi ha qui diu que el risc que es corre fent-ho d'aquesta menera és aportar un graner de vots al C's-PP-PSOE. És cert, i què? Quin problema hi ha? Quina diferència hi ha en tenir 47 diputats indepes en el millor dels casos? Què se suposa que farien, a part de cobrar? No nois, no. Siguem seriosos i coherents. On cal influir ara és al Parlament nostre i a les cancelleries europees, al Vaticà, a Israel, a USA, a la Xina i al Japó. A Madrid només hem d'anar-hi a negociar les condicions de la ruptura i això no es fa anant a pidolar a cap parlament estranger. Això és fer el ridícul.

Acabo. Només entendria que un bloc independentista de consens i unitari presentés una candidatura per visualitzar el màxim possible d'escons buits. Fins a 47 com a topall és clar. Recollir les actes de diputat prometent la Constitución per imperatiu legal i no ocupant els escons. A l'estil d'Herri Batasuna de la millor època. Amb tot, continuo pensant que no anar-hi té molta més força. Però, és clar, això té costos econòmics i no sé si els professionals del tema estarien disposats a renunciar-hi.

dissabte, 12 de setembre del 2015

12 setembre de 2015

GLÒRIES CATALANES... I no és una plaça

Ja està. Ja l'hem petada un cop més. Hem passat un altra Diada monumental. I ja en van quatre. Avui ens toca descansar i gaudir de les imatges d'ahir per alimentar una mica l'ego que darrerament estava una mica perjudicat.

La reflexió d'avui és un homenatge. Per això el títol. No fa referència a la plaça, malgrat que també n'és protagonista i per segon any consecutiu. Tampoc és un Gloria in excelsis deo. No.

Glòries catalanes són els centenars de milers de persones que van assistir a la Meridiana des d'arreu del pais.
Glòries són els centenars de voluntaris que van donar-ho tot per a què el resultat fos el que va ser.
Glòries són els responsables d'àrea, en especial els de la P i la Q perquè són els meus, que tan bona coordinació van fer.
Glòries són també els responsables de cada tram que des de bon matí estaven sobre el terreny treballant. I els voluntaris que els ajudaven.
Podria continuar però seria llarguíssim. Sí que vull peró recordar la territorial emissora que ens va ajudar en tot moment i va aportar una magnífica mulassa, uns gegants i una colla vella de castellers dignes d'un bravo de platea del Liceu. És clar, "som la vella" em deien. Gràcies gent de Valls i de la comarca de l'Alt Camp. Ens retrobarem a la calçotada que hem deixat pendent.

Per acabar aquest homenatge una confessió de caire personal. El sotasignant no és persona de llagrima fàcil. No ho ha estat mai tot i emocionar-se com la majoria. Ahir, tot i haver d'estar pendent al carril del punter, etc., hi va haver dos moments per mi molt especials. Un, quan el meu fill gran va acostar-se a saludar-me amb una estelada lligada al coll. He procurat no alliçonar-lo en temes polítics, de fet té 21 anys i ja en fa 14 que no vivim junts, per tant poc puc haver-li inoculat cap virus catalanobacillus-independentis.
I l'altre, poc abans de les cinc de la tarda quan el carril de via lliure estava ben net de gent, la nostra flamat locutora esperonava la gent amb el crit de guerra i - in de - independència i la gent shi afegia com una sola veu. No us podeu imaginar com des de la meva posició privilegiada al mig del carril de la via i amb la marquesina a un cantó i la coberta voledissa del hub disseny, altrament conegut com la grapadora, se sentien aquells clams. com reverberava en so estereofònic!!! Mai uns crits tan familiars per mi m'havien fet estremir d'aquella manera.

Potser això que diré no és políticament correcte ni convenient hores d'ara, però allò que diuen que no es tracta de sentiments... No és el meu cas. Jo, almenys, no necessito cap més raó.

Au, fins la propera.

dissabte, 29 d’agost del 2015

29 d'agost de 2015

68+14

Ahir vaig assitir a la festa dels candidats de JxSí al Passeig de Lluís Companys, abans Salón de Víctor Pradera - ínclit falangista tradicionalista -. Quantes voltes dóna el món, oi?

El que volia dir és que al marge de l'acte en si mateix, i en el context d'una conversa de birra a la mà mentre escoltàvem algun dels intervinents, se'm va acudir expressar els meus dubtes entre donar suport a JxSí o a les CUP.

Què vaig dir!!!!! Les meves companyes de modesta "lluita" em van fer fotos i tot mentre jo aplaudia alguna intervenció de no recordo quin orador (deuria ser en Mas).

Avui, tot repassant algunes piulades per la xarxa m'he trobat amb l'enrenou que ha provocat en glamboy69, altrament conegut com Arqueòleg Glamurós a propòsit d'una afirmació que resumia en "Ali Baba i els 40.000 lladres". Aquest xicot de trajectòria més o menys incendiària a la xarxa des del seu blog a wordpress o des del seu compte de twiter, m'ha fet pensar i emprenyar. Quina dèria amb els de JxSí. Renoi quina manera més barroera d'aprofitar la intervenció de les forces d'ocupació a les seus de Catdem i CDC d'ahir. Per ell tots els que ahir érem a l'Arc del triomf som uns lladres o al menys ho som moralment. Inclús jo mateix!!!!!!! Doncs no rei. Més et valdria debatre amb un bon argumentari amb la gent de les CUP que si us descuideu gaire us fotran la poca parròquia que us queda. Però clar, això no us interessa. Us deu faltar discurs i raons.

Per si encara no m'havia convençut del tot, una altra piulada que m'ha remès a l'article de l'Eduard Voltas al Singular digital, del qual ara reprodueixo un paràgraf i que faig meu lletra a lletra, m'ha acabat de convèncer.

"Perquè crec que cal aconseguir una majoria molt contundent per saltar els obstacles que vindran a partir del 28S, i amb aquesta llista la majoria molt contundent és possible. Hi ha una altra llista independentista, plena de gent que admiro i respecto, però la meva opinió és que és millor 68+10 que 64+14. Crec que és hora de concentrar el vot i miro de ser conseqüent amb això, però no sortirà de la meva boca una mala paraula cap a l'altra llista ni els seus votants".

Així les coses, declaro que la meva aspiració és aconseguir el 68+14. Jo faré com l'Eduard i espero ferventment que molts altres també ho facin. I tan de bo els col.legues de les CUP-CC arribin al menys als 14 escons o més i esgarrapin allà on només hi ha odi visceral i sobretot enveja, molta enveja. 

Noies, ja podeu esborrar la foto perquè ha perdut el morbo que podia tenir.