20-7-15

El panorama es va aclarint. Avui s'ha presentat en societat la llista unitària pel 27S. Ja té nom que no és gaire però és més que res. Junts Pel Sí. No em desagrada. El seu cap de llista, en Raul Romeva, ha fet un discurs concís i acurat on ha definit un full de ruta que és tota una declaració d'intencions. Destacaria els perquè que ell ha centrat, entre d'altres, en actuacions immediates en casos d'emergència social, mesures contra la pobresa energètica, en favor de la segona oportunitat, en la protecció pública en qüestions sanitàries i educacionals per tothom i sense exclusions.

Però no eren els de Cat Si Que Es Pot els garants de tot això? No era aquesta la llista d'en Mas? La que li garantiria poguer seguir retallant i robant? Es veu que no. Ves per on hem descobert un candidat que juga fort i amb ple coneixement en terreny "social". Aprofitem-lo, ells de moment no en tenen cap.

Entretant els adversaris de l'esquerra "social" signaven el pacte per les eleccions espanyoles, apèndix del que ja van suscriure per les catalanes, que ha de garantir el canvi constitucional que permeti el dret a decidir dels catalans. Carai quin gran projecte. Hem retrocedit a l'abril de l'any passat quan 3 disputats del Parlament de Catalunya van anar a Las Cortes a demanar poguer fer un referèndum. Però calla, no era l'Herrera un d'aquests 3 diputats? Potser és que no ho recorda. I clar, d'artista convidat ha vingut en Pablo Iglesias a dir-los que recolzarà que els catalans puguin decidir. Que encara no sap com, que és difícil però que bla, bla, bla. Que trist veure na Dolors, en Joan Coscubiela, en Nuet, etc., fent de palmeros d'aquest virrei que sembla el conde-duque de Olivares d'infausta memòria.

No entenen que molts ja hem marxat. Que només ens interessa el com fer més planera aquesta marxa. Com ho fem per no perdre massa llançols en aquesta bugada. Que no ens importa una merda qui vagi el primer o el darrer. Només sabem que ja estem caminant cap on volem anar i que ningú ens entabanarà amb suposades dreceres que només ens condueixen al punt de partida, o fins i tot més lluny del nostre objectiu.

I ara, comença la campanya. Ens bombardejaran, espero que només de forma metafòrica. Per tant a pencar. Els de la base a fer el què ens toca. Sortir al carrer, fer-nos visibles, explicar a qui se'ns acosti, convidar tothom a compartir un projecte, aquest si que és revolucionari. I els de dalt a fer kilòmetres i dir les coses pel seu nom. Aprofitem-nos d'en Romeva i amaguem el president. Això els descolocarà. Hauran de batre's amb un adversari que és dels "seus" i que té un producte millor. Dissenyeu una campanya intel·ligent, repartiu-vos el territori amb seny. Ara tenim gairebé tots els trunfos a la mà per satisfer tot l'espectre electoral. Aprofiteu-ho i guanyem. I on no es pugui arribar sempre ens quedarà la CUP. No confongueu l'adversari.

13 de juliol de 2015

DIA DE ST. ENRIC PER RECORDAR

Avui a la cimera de Palau sembla que s'aclareixen dubtes de cara a la tan denostada per uns i desitjada per altres llista unitària que aplegui el sector indepe el dia 27 de setembre, si finalment el presi convoca les eleccions al Parlament.

Ja era hora.

Han passat vuit mesos des d'aquell 9 de novembre que havia de ser i no va ser, però que a més d'un ens va fer trempar. 8 mesos no és res, ni tan sols un embaràs, però en política és una barbaritat perquè ens apreta el dia a dia i hi ha qui té molta pressa i molt poca paciència. I a més els polítics són i ha de ser així, els artesans de la contradicció constant. Però un cop ens ho mirem en perspectiva ens adonarem que, d'acabar bé - i segur que si - hem anat cagant tramussos. No sé pas si és el millor escenari per aconseguir-ho. Però del que sí estic convençut és que mai com ara aquest escenari ens era tan propici, i caldria aprofitar-lo.

M'explico. I ho faré amb un raonament lògic, si si, de la lògica que estudiàvem quan anàvem a l'escola:

Plebiscit = Si o No //  Eleccions Autonòmiques = Diferents opcions polítiques (partits)

Per tant una elecció al Parlament NO és un plebiscit. Però, si aconseguim polaritzar l'elecció en dos blocs esdevindrà clarament en una bipolarització amb algun matís que àdhuc ens pot convenir fins i tot. En conseqüència assimilable al plebiscit imprescindible per a què tingui validesa en els estaments que ens hauran de reconèixer com a subjecte sobirà.

Més lògica. Si la llei d'Hont prima els blocs més potents per un tema de proporcionalitat i de concentració de vots, seria lògic pensar que seria més fàcil sumar abans amb UNA llista indepe unitària contra diversos partits unionistes que no pas anant cadascú per la seva banda.

I ara el matís que apuntava abans, les CUP. Vist que no hi ha manera que se sumin a la llista unitària, cosa absolutament normal i respectable, aprofitem en benefici propi aquesta disfunció a la lògica del paràgraf anterior. I fem-ho amb un altre raonament lògic:

CUP = Anticapitalistes indepes//Podem+etc = No se sap què No indepes però no està clar.

Llavors aconseguim la quadratura del cercle:

ERCDCiGENTNORMAL contra PPPSCC's (que no aniran junts, eh!)
CUP contra PodemEtc.

Continuem amb els mateixos 2 blocs que es complementen i retroalimenten; un més moderat (socialdemòcrata-liberalconservador) i l'altre més d'esquerra radical. Ens va a favor que la CUP jugui a la lliga de Podem perquè li restarà vots i no sumaria si s'integrés a la llista transversal. Per entendre'ns uns juguen per una plaça de Champions League i els altres per obtenir plaça d'Europa League.

Conclusió, llista collage i CUP es complementen. Doncs ajudem la CUP perque després seran imprescindibles.

Però això ja serà un altre dia. Avui tocava parlar del com. I és possible. Si no la caguen ho tenim bé. Un altre dia parlarem del què.

APA SIAU.