12è ROUND-part I

M'agrada la boxa. I a aquest esport tantes vegades mal entès es pot guanyar als punts o per knock out (KO). La situació que estem vivint darrerament em recorda aquest esport.
Hom diria que els partidaris de la Catalunya sobirana guanyen de carrer, però als punts, perquè tenen la raó, al menys la seva raó. Però em temo que res no és tan senzill. Els partidaris de l'estatus quo, al menys, no ho creuen i el Estado no ho permet i pressiona per arribar al knock out.

No vull entretenir-me en disquisicions filosòfico-político-sentimentals de la qüestió. Sabeu sobradament a quin púgil donto soport. El què sí que m'interessa és expressar el què, sota el meu punt de vista, ha dut a no haver resolt encara l'atzucac en que s'ha convertit el combat sobre aquest quadrilàter que té forma de pell de brau.

Seguint l'analogia que feia al principi, els combats de boxa acostumen a durar 15 assalts de 3 minuts. El nostre deu anar pel 12è round. Això és un gran èxit per l'aspirant que està resistint l'embat del contrincant. Val a dir que el mèrit és haver arribat fins aquí donada la diferència de forces, doncs s'enfronten un púgil de pes super-walter contra tot un pes pesant i la diferència de pegada és considerable.
Total que el campió està molt enfadat i està desfermant tot un seguit de cops desesperats per knoquejar l'adversari. Per tant, en qualsevol moment es pot produir el cop definitiu que faci besar la lona l'aspirant i el que és pitjor, el deixi tan malmès, tan "grogui" que no pugi tornar a pujar al ring en molt de temps.

I doncs, què es pot fer? Només hi ha dues opcions. Abandonar tirant la tovallola o aguantar l'embestida alguns assalts més. I què convé més des del punt de vista de l'aspirant?

La meva modesta opinió, gens experta en gairebé res, és que ara no es pot llençar la tovallola. Penso que si es comença, si es llença un repte, si vas al combat, has d'estar prou preparat per guanyar-lo, com a mínim acabar-lo decentment. Has d'haver entrenat prou com per tenir possibilitats d'assolir el ceptre del campió. I em temo que és precisament això el que no s'ha fet prou bé.

No vull allargar-me gaire en legitimitat versus legalitat. En greuges versus insolidaritat. En raó versus imposició. En sentiments d'una banda o de l'altre. Perque portem massa temps marejant la perdiu els de cada una de les cantonades del ring i tots poden trobar els seus arguments i tots segons el prisma amb que es mirin són respectables. Per mi tot és molt més senzill, es tracta d'un combat desigual on el campió nega el dret de l'aspirant a reivindicar-se i optar al campionat. I l'aspirant aprofita tots els subterfugis, les escletxes, els cops, alguns baixos, els badaments de l'àrbitre que val a dir que és jutge i part i l'embadocament dels jutges de ring que no saben com reaccionar. Però en realitat l'aspirant no s'ha preparat prou per guanyar el campionat. Tot s'ha fiat a una entesa més aviat tàctica i per tant feble i al que jo em permeto anomenar efecte Balboa, el poltre italià. O sigui fiar-ho tot a l'embranzida del cor i esperar que l'honra de l'honor i l'ascendència que això produeix en el públic fidel es mimetitzi i per extenció convenci propis i extranys i sigui suficient com per assolir l'èxit i l'anelada victòria del cinturó de campió.

Així doncs em temo que amb l'efecte Balboa no n'hi haurà prou. Per tant s'haurà de perseverar i entrenar-se millor. La tàctica a seguir ja són figues d'un altre paner. A l'esport com a l'empresa i en gairebé tots els ordres de la vida, per assolir l'objectiu cal preparació, determinació i lideratge. Quan alguna d'aquestes peces trontolla cal canviar-la. I no passa res, només són instruments per arribar a l'objectiu. Però el com ja no només és cosa meva sino de tot l'equip.

Ara doncs, a acabar el round amb la major dignitat possible.