dissabte, 12 de setembre de 2015

12 setembre de 2015

GLÒRIES CATALANES... I no és una plaça

Ja està. Ja l'hem petada un cop més. Hem passat un altra Diada monumental. I ja en van quatre. Avui ens toca descansar i gaudir de les imatges d'ahir per alimentar una mica l'ego que darrerament estava una mica perjudicat.

La reflexió d'avui és un homenatge. Per això el títol. No fa referència a la plaça, malgrat que també n'és protagonista i per segon any consecutiu. Tampoc és un Gloria in excelsis deo. No.

Glòries catalanes són els centenars de milers de persones que van assistir a la Meridiana des d'arreu del pais.
Glòries són els centenars de voluntaris que van donar-ho tot per a què el resultat fos el que va ser.
Glòries són els responsables d'àrea, en especial els de la P i la Q perquè són els meus, que tan bona coordinació van fer.
Glòries són també els responsables de cada tram que des de bon matí estaven sobre el terreny treballant. I els voluntaris que els ajudaven.
Podria continuar però seria llarguíssim. Sí que vull peró recordar la territorial emissora que ens va ajudar en tot moment i va aportar una magnífica mulassa, uns gegants i una colla vella de castellers dignes d'un bravo de platea del Liceu. És clar, "som la vella" em deien. Gràcies gent de Valls i de la comarca de l'Alt Camp. Ens retrobarem a la calçotada que hem deixat pendent.

Per acabar aquest homenatge una confessió de caire personal. El sotasignant no és persona de llagrima fàcil. No ho ha estat mai tot i emocionar-se com la majoria. Ahir, tot i haver d'estar pendent al carril del punter, etc., hi va haver dos moments per mi molt especials. Un, quan el meu fill gran va acostar-se a saludar-me amb una estelada lligada al coll. He procurat no alliçonar-lo en temes polítics, de fet té 21 anys i ja en fa 14 que no vivim junts, per tant poc puc haver-li inoculat cap virus catalanobacillus-independentis.
I l'altre, poc abans de les cinc de la tarda quan el carril de via lliure estava ben net de gent, la nostra flamat locutora esperonava la gent amb el crit de guerra i - in de - independència i la gent shi afegia com una sola veu. No us podeu imaginar com des de la meva posició privilegiada al mig del carril de la via i amb la marquesina a un cantó i la coberta voledissa del hub disseny, altrament conegut com la grapadora, se sentien aquells clams. com reverberava en so estereofònic!!! Mai uns crits tan familiars per mi m'havien fet estremir d'aquella manera.

Potser això que diré no és políticament correcte ni convenient hores d'ara, però allò que diuen que no es tracta de sentiments... No és el meu cas. Jo, almenys, no necessito cap més raó.

Au, fins la propera.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada